La millor cançó de l'any

Ara que s'acosta el final de l'any, comencen a aparèixer rànquings de les millors coses que han passat. Jo avui dedicaré el post a les millors cançons de l'any.

La veritat és que poca cosa pròpiament xinesa he escoltat, perquè estic massa enganxada al Delicatessen i perquè em costa molt accedir als mitjans de comunicació (tele, ràdio i premsa xinesa), ja que encara no domino prou l'idioma i em perdo als 3 segons d'intentar veure/escoltar/llegir algo.

De totes maneres, he anat sentint cosetes i el meu pòdium personal de les 3 millors cançons de l'any són:


-en el tercer lloc: la cançó " Stuck in C Union Zhujiang Pijou ", d'un grup de Guangzhou que estan estancats al C Union bebent la cervesa local

-en segon lloc: no podem oblidar el "One World One Dream" dels Jocs Olímpics

-i en primer lloc: per la seva lletra, les guitarres del final, com s'enganxa la cançoneta i perquè malgrat ser cursi m'encanta moltíssim: 有没有人告诉你 (més coneguda com You méi You!)

Aquesta setmana torno a casa per Nadal (com el torró). Mentrestant, trobaré a faltar aquesta ciutat adoptiva meva, no pararé d'escoltar Another World d'Anthony and the Johnsons:

I’m gonna miss the trees
I’m gonna miss the sun
I miss the animals
I’m gonna miss you all

I torna el Nadal!

Encara que tingueu sensació de dejà vu, aquesta foto és actual.
Fa poc que ha començat el fred, la qual cosa vol dir que ja toca cambiar els aparadors i omplir-los de decoracions de Nadal, encara que no sàpiguen per a què.
Però és que hi ha coses que fan Nadal, com La Marató de TV3 i que aquest any ens ha portat aquesta meravellosa versió que es titula "Ja surt el sol" i que em té totalment enganxada. Jo ja tinc el CD, i vosaltres?

Més Bancs

Després de les meves primeres experiències als bancs i altres situacions, he intentat mantenir-me allunyada dels bancs, procurant fer totes les gestions des del caixer.
Així que fa dos dissabtes, vaig anar-hi a treure diners i entre ells em va aparèixer un bitllet de 100 yuans estripat.
Tal com m'havien explicat, vaig agafar el bitllet el vaig ensenyar a la càmara i vaig sortir de l'oficina empipada perquè fins dilluns no podria fer res...
Dilluns a les 9 del matí em presento al banc per explicar-los el que va passar i la noia de la finestreta em diu que com a molt em dóna 50 yuans. Jo m'enfado i penso que no és just, que és la pròpia màquina la que m'ha donat el bitllet i que no tinc perquè renunciar als meus diners per un error del banc. Vull els meus 100 yuans (dic jo amb un xinès clar i català) i la noia em diu: o 50 o res. Agafo els 50 i li demano un paper per poder escriure una queixa demanant que em donin els 50 yuans que em falten i li dono a la noia.
Me'n vaig enfadada i just quan ja se m'ha passat tot, em truquen del banc i em diuen que torni, que em donaran els 50 que falten.
Al·lucinada, torno al banc i efectivament em donen els 50 que faltaven!

Em vaig quedar sense "Ni una sola paraula", com la cançó que avui ens versiona el Roger Mas. A veure si us sona la lletra:
Ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol

rollito de gingebre

Ja sabeu que uns dels avantatges de viure a la Xina són els massatges, així que de tant en tant em deixo caure per un centre que hi ha a l'Illa de Shamian.

Aquest diumenge tocava i la noia que em feia el massatge em va trobar pitjor del que és normal. Em va dir que tenia l'esquena molt cansada i que més que un bon massatge em convenia un rollito de gingebre.

Jo em pensava que es tractava d'una infusió d'un tros de gingebre, així que negocio el preu i li dic que d'acord amb el gingebre.

Al cap d'una estona la noia torna amb una galleda amb un potingue que fa un tuf a gingebre que m'espanta, un munt de tovalloles i un plàstic.

Molt professionalment, em fa aixecar de la camilla i hi col·loca el plàstic. Després em fa estirar boca avall i em comença a aplicar la pasta (que està un pèl freda) per tota l'esquena. Quan ha acabat, em cobreix l'esquena amb les tovalloles. Llavors arriba el toc final: acabar per enrollar-me l'esquena amb la resta de plàstic.

Aquí és quan la neurona es desperta i m'agafa l'atac de riure: no és que em prengui un rollito, és que el rollito de gingebre, sóc jo!!!

Però la cosa no acaba aquí, al cap de pocs minuts, l'esquena em comença a coure i fa una calor horrible dins del rollito. Quan començo a queixar-me, la noia m desembolica i em treu la pasta. Tinc l'esquena vermella i em cou més que si m'hagués passat 25.000 hores prenent el sol! Al cap d'una estona, però, apareix el miracle: la coïssor marxa i tinc l'esquena més relaxada que mai! Quin plaer i què senzill tot plegat! A partir d'ara faré més cas a la medecina xinesa!

Us deixo amb "El que diuen els arbres" de Feliu Ventura.