les còpies

Una de les grans preocupacions que he pogut observar que tenen els empresaris que vénen a instal·lar-se a la Xina, és pel que fa a la més que probable proliferació de còpies de les seves idees, dissenys i models dels seus productes.

Però m'han fet arribar aquesta notícia i m'he quedat sense paraules.


Avui, per no saturar-vos amb tanta cançó sobre el sol o el sunshine, us deixo amb una versió de la Bikimel que també parla sobre les coses que s'assemblen i que he estat escoltant molt aquests dies tot recordant el Carles Sabater:

Envia'm un àngel que sigui com tu
Envia'm un àngel que s'assembli a tu

Llogar el vestit verd fluorescent amb girasols: 4o RMB


Maquillatge de Miss, perruca de Miss, corona de Miss, banda de Miss, mini-bolset de Miss, pinta-ungles de Miss i pestanyes postisses de Miss: 100 RMB


No parar de riure, ser la reina de la festa i guanyar el Premi a la millor disfressa: NO TÉ PREU!



Us deixo amb Miami Beach dels Lax'n'Busto:

Què collons Miami ni que Florida Beach!
Què passa amb Califòrnia i tots els boys de la beach?
Si aquí tenim mil platges com la de Tamarit
d'Empúries fins a l'Ebre i amb més sol que a Tahití.

Més Ciutat Civilitzada (II)

Avui torno a parlar-ne, perquè aquest tema em té fascinada.

Aquesta foto és d'un anunci que explica molt gràficament com s'entra i surt del metro a Guangzhou i com caldria fer-ho.

En realitat, no és que siguin uns bèsties com els jugadors de futbol americà, és perquè aquí sempre s'ha fet així i ningú els ha explicat que la vida sense empentes funciona molt millor.

Per això, durant aquests mesos es poden veure uns quants vídeos que ensenyen què bonic i tranquil es podria viure a Guangzhou. Podeu veure aquest món idíl·lic en aquest vídeo:

I per a tenir un moment de tranquilitat escolteu aquesta cançó d' Anthony and the Jonhsons: Daylight and the sun

l'esport és dolent

Ja us vaig dir que m'havia apuntat als entrenos de futbol amb unes quantes noies de tot arreu.

Però fer esport no és sempre bo, i jo ja he rebut 2 vegades a la cara i ara tinc el peu cascat.

Segons el meu germà, els fubolistes de tot en diem lesió, i potser té raó perquè mireu-nos a nosaltres (aquí trobareu un link amb un video dels nostres entrenaments) i mireu-los a ells en el video de més abaix (el primer noi que surt amb mitjons ratllats que agafa la pilota i la passa és el meu germà!)

Avui en honor al nom del nostre equip, us deixo amb Butterfly de Crazy Town:
I see the sun breaking down into dark clouds
and a vision of you standing out in a crowd.

La casa que vull

Cada vegada que l'EFF ve a Guangzhou ens recorda que la nostra ciutat és com Blade Runner.
La meva família em deia que era com viure dins d'un scalextric.
I jo no sabia com explicar-li al nostre partner xinès que els edificis més alts de Barcelona són les dues torres del Port Olímpic.

Avui us deixo amb La casa que vull de Lluís Llach:

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Un Any Complicat

En aquesta última visita a Barcelona, molts m'heu preguntat pels efectes de la crisis a la Xina, i ja us he explicat que financerament no els ha tocat el rebre perquè els bancs d'aquí són molt primmirats a l'hora d'invertir a l'estranger, així que no han fet les burrades que han fet altres.
Malgrat tot, a aquestes alçades del partit tot està connectat i la Xina s'ha vist afectada perquè la manca de consum ha suposat una davallada en la fabricació i en l'exportació de béns fabricats a la Xina.


Però m'he adonat que m'he oblidat de dir-vos que la Xina serà notícia, com a mínim, tres dies aquest any:

- El 10 de març: 50 anys de la fugida del Dalai Lama

- 4 de juny: 20 anys dels fets de Tiananmen

- 1 d’octubre: 60 anys de la Fundació de la República Popular de la Xina.

I com deia aquell famós programa: "y hasta aquí puedo leer!"

Per aquest post escolteu L'any dels Lladregots de Dijous Paella:

Els pescadors seuen sols
menjant sardines de llauna.
Va ser l´any dels lladregots,
dels negocis a la platja.

Jetlag

Una de les coses dolentes del jetlag és que em passo el dia adormint-me.

Una de les coses bones de la Xina és que tothom dorm a tot arreu.

Us deixo amb Menaix a Truà

Puc caminar sense cansar-me
mentre em toqui la llum del sol
Puc respirar sense ofegar-me
si trobo un lloc on estar sol.

La ciutat buida

Quan vaig visitar la Ciutat Prohibida, el xino-xano ja em va advertir que la visita no seria solitària i amb plans buits com a l'Últim Emperador, sinó més aviat plena de gent.

Des de llavors, la multitud m'ha acompanyat en la meva vida diària a la Xina, però és com un brogit d'abella que et rodeja i que de tant repetitiu deixa de ser molest.

Però ara que he tornat a Guangzhou, m'he sorprès de trobar la ciutat tranquil·la i buida. Aquí encara segueixen les vacances de l'Any Nou Xinès. Hi ha molta gent que no s'ha reincorporat a la feina i els estudiants no han tornat a les classes.

Així que porto un parell de dies com desorientada (també en part degut al jetlag) en una ciutat més buida que normalment. Tant és així que el taxi em costa 5 yuans menys. No hi ha cues! La gent no dóna empentes! Ningú està empipat!
Per sort! En pocs dies tothom tornarà a la ciutat, i ja hi serem tots: la gent, el soroll, el tràfic... Home Sweet Home!

Us deixo amb Pirat's Sound Sistema:

Són les lletres de color
les que em fan perdre el cul
i em treuen les amargors.
Jo sóc el que pinto el sol
i escampo la boira quan plega el soroll.